![]() |
a) feststehen, beständig sein: tali metu, qui cadere posset in constantem virum, th. II. II. 98. 3 ad 1.
b) feststehen, gewiss sein: tamen constat, quod non sunt boni, th. I. II. 18. 9 ob. 2.
c) bestehen, vorhanden sein: constat enim aliquid per suam substantiam, th. I. 45. 7 c; omnium natura constantium . . . est terminus magnitudinis (← sub a), 2 sent. 14. 1. 1 ad 4; vgl. ib. 30. 2. 2 c; 2 anim. 8 e; Aristoteles: De anima II. 4, 416. a. 16 sq.
d) bestehen, zusammengesetzt sein: mundus constat ex sua tota materia, th. I. 47. 3 ad 3; rationem convertibilem, ex genere et differentiis constantem, 2 anal. 5 a.